Carta de presentació

Un dia de maig del 2017, l'Alcalde em va convocar al seu despatx. Hi vaig anar intrigat, la veritat, perquè poc m'esperava que em proposés substituir la M. Glòria Valeri com a Síndic de Greuges de Vilafranca.

Em faltava molt poc per a jubilar-me –ho vaig fer el 31 d'agost– i tenia de feia temps la proposta de tres entitats vilafranquines perquè m'integrés a la seva junta directiva. A totes tres els havia dit repetidament que en parlaríem després de la jubilació, i ara que havia arribat el moment, la proposta municipal esborrava de cop el compromís d'haver-me de decidir per cap d'aquelles.

Sabia que era la que més feina i maldecaps em donaria, però amb seixanta anys i un estat general correcte, vaig acceptar. Hi va influir també el fet que tots els grups municipals avalessin la meva candidatura.

Només vaig demanar que em deixessin descansar una mica després de quaranta-dos anys de fer de mestre, però quan l'Alcalde em va dir que la M. Glòria Valeri feia temps que demanava el relleu –després de setze anys i mig!–, vaig comprendre que el descans seria breu. I encara sort que la mateixa Síndica em va oferir la possibilitat d'estrenar-me per Cap d'Any, la qual cosa em va permetre gaudir de quatre mesos de jubilat total.

L'acompanyament que em va proporcionar la Glòria en fer el relleu va ser modèlic, exemplar. Li ho torno a agrair des d'aquestes ratlles públiques. Com també ho va ser –i ho és– la rebuda, el suport i l'escalf que vaig rebre i continuo rebent del Josep M. Albertí, el tècnic de la Sindicatura, amb la qual cosa la tasca acaba sent menys solitària –que ho és– del que seria sense ell.

Quan, al cap d'un any d'exercir de síndic escric aquestes ratlles, puc respondre una de les preguntes que em fan més sovint: la feina de la Sindicatura no és precisament maca, ni divertida, però sí que és molt interessant. Estic aprenent moltes coses, la qual cosa m'ajuda en la tasca no precisament fàcil que em toca de fer cada dia.

Del 1983 al 1987 vaig ser regidor de l'Ajuntament de Vilafranca, i del 1990 al 2000 vaig ser director de l'escola Dr. Estalella Graells. Dic això perquè, poc o molt, he dut a la pràctica el que he predicat sempre: que és molt sa de conèixer els dos vessants de tota estructura administrativa o organitzativa. Saber que la marxa d'una escola es viu de manera molt diferent quan n'ets mestre ras o quan n'ets membre de l'equip directiu ajuda molt a mirar de ser equànime, objectiu i –sobretot– just. A tenir més visió d'estat, que en dic jo. Exactament passa quan has estat ciutadà tota la vida, però també has conegut, més o menys, les dificultats de gestionar una realitat de l'envergadura de Vilafranca.

Sempre m'han irritat, les injustícies, i quan m'enfronto a una situació que crec que ho és, soc molt insistent. Una vegada, una mestra de l'escola que em venia a demanar no sé què, va començar dient-me: tu, que ets defensor de causes perdudes...